Vine a la primera jornada d’Estudi del turisme a Menorca

Article publicat Diari Menorca 7 Juliol 2017

El turisme està experimentant canvis importants. Estan canviat els canals de comercialització, les formes d’allotjament, els mercats emissors, l’oferta turística així com també la manera com molts turistes consumeixen el territori i la cultura. Els canvis són de tal abast que ja no sabem on comença el turisme i on acaba la vida quotidiana. Tanmateix, els principis bàsics del turisme romanen invariables. El sol i platja continua essent la base turística de Menorca. No hi ha indústria que pugui exhibir un creixement més ràpid i constant. És, també, la que genera més tensions arreu del món. Bona part d’aquestes tensions estan directament relacionades amb noves formes de turisme i el ràpid desenvolupament d’internet.

El Grup de Recerca Turística de l’IME afronta el repte d’organitzar la primera jornada d’estudi del turisme a Menorca. Per aquesta primera edició ens centrarem en les diferents vies de transformació del turisme i les seves conseqüències damunt l’illa. I és que massa sovint parlam del turisme com si fos un element immutable del paisatge, quan no és així. Només podem gestionar el turisme amb garanties si entenem la seva creixent complexitat. És la responsabilitat de l’IME contribuir a entendre millor la realitat que ens envolta. Creim important promoure l’estudi del turisme així com també el diàleg entre la ciutadania el món acadèmic i el món professional, sense partidismes ni exclusions.

Quina és la sexualitat de Menorca

Article publicat a menorcadebat.org dia 14 de gener de 2017

Els llocs tenen gènere. La casa és de gènere femení mentre que el cotxe de gènere masculí. El gènere no és aleatori. La casa ha estat tradicionalment un espai de dones mentre que els cotxes són cosa d’homes. La geografia dels gèneres no és sempre una cosa de blanc i negre. Alguns llocs són de gènere masculí i femení alhora, com el/la mar. Mentre que d’altres fluctuen d’una llengua a l’altra. L’hort, que a Menorca és cosa d’homes, al món anglosaxó es coneix com a Kitchen Garden i té un caràcter més femení. HI ha fins i tot el gènere neutre, molt comú a altres llengües, però que ha gairebé desaparegut en el català. Com molt bé saben els que estudien temes de gènere. Hi ha més de gos gèneres.

Els llocs no només tenen gènere, també tenen sexe. El sexe està associat a unes geografies molt concretes que tots coneixem. La més òbvia de totes és l’habitació i molt especialment el llit. El sexe pertany a la nostra societat a l’àmbit geogràfic més íntim i privat. És allò que feim (i no explicam) de nit o de matinada dins la nostra cambra. Fer sexe enmig del carrers està fora de lloc. No sempre ha estat així. Disposar d’habitacions individuals i aïllades és un invent molt modern que reflecteix la importància creixent de la intimitat en les societats burgeses. Durant segles el sexe es practicava en contextos que avui consideraríem poc íntims.

Un any de cinema: Les pel·lícules del 2016

M’agrada el cinema. Hi vaig sovint. Sobretot al Tyneside cinema del qual en sóc soci. No hi ha millor manera de passar un diumenge capvespre sobretot si hi vas acompanyat de bons amics i un bon pastís de pastanaga. Vaig sovint al cinema ara bé no sóc d’aquells que estic al dia de directors, actors i demés. No sóc un bon cinèfil, senzillament m’agrada el cinema. El 2016 ha estat un bon any de cinema. He vist una seixantena llarga de pel·lícules, algunes a casa i moltes al cinema. Algunes són d’estrena, altres són més antigues. Tenc per costum apuntar el títol de totes les pel·lícules que m’he mirat. És possible però que me n’hagi deixat alguna. Disculpeu si hi ha errors en el títols d’alguna pel·lícula. L’ordre és cronològic.

De les pel·lícules d’estrena en destacaria dues Anomalissa, una pel·líclua de dibuixos animats sobre la condició humana i Fire at Sea (Fuoccomare), un documental molt impactant sobre Lampedussa. També m’han agradat força Arrival, ciència ficció de la bona, Victoria, cinc hores trepidants a Berlin amb Laia Costa de protagonista, the Revenant  tan ben filmada,  Paterson, poesia fet cinema i Nocturnal Animals. A la llista no hi podria faltar I, Daniel Blake de Ken Loach, rodada a Newcastle.  De clàssics n’he vist pocs. El més destacat és Mulholland Drive que vaig poder seguir gràcies a les explicacions d’en Menelaos. També he vist tres pel·lícules del gran Jim Jamush i un minifestival d’en Bigas Luna on vaig tenir el plaer de conèixer la seva filla. La pel·lícula Islandesa Ram també val molt la pena.

L’aprenentatge de la Soledat de David Vilaseca

Avui matí, hores abans de partir cap a Barcelona i Menorca, he acabat la novel·la que tenia entre mans. Es tracta de L’Aprenentatge de la Soledat, la primera i única novel·la que ha publicat David Vilaseva i que va guanyar els premis Octubre de 2007. La novel·la m’ha impressionat molt pel que diu, per la manera com està escrita i és clar per les coincidències biogràfiques amb l’autor. No tenc temps per fer-ne una ressenya com cal. Si la fes segurament conclouria que és una obra fonamental de la literatura catalana contemporània – que omple un buit que molts ni sabien que existia.

La novel·la és la revisió i la reescriptura dels dietaris que l’autor va escriure durant 14 anys. Els dietaris comencen el 1987 quan l’autor tenia 24 anys i feia un màster a Indiana i s’havia enamorat del Josh. És tracta d’un preàmbul que situa l’acció de veritat que comença a Londres l’any següent on s’instal·la amb el seu xicot per fer-hi el doctorat. Els dietaris acaben a l’edat de 38 anys després de moltes turbulències amoroses quan ja era un professor establert a la Universitat de Southampton. Curiosament el final dels dietaris d’en David coincideix amb el començament del meu doctorat, amb una edat similar i a un lloc també estrany i difícil.

Els Homes blancs emprenyats

Comentari sobre les eleccions americanes publicat al Diario Menorca 10 Novembre 2016

Ningú es pensava que hi hauria prou homes blancs emprenyats als Estats Units perquè Trump fos president. Una Amèrica cada vegada més diversa i plural no podia elegir de cap de les maneres a un bufó racista, sexista i homòfob que es vanagloria de no pagar impostos i insulta a tord i a dret al 70% de la població americana. Era el candidat menys preparat de la història contemporània i tenia el davant un monstre de la política. Michael Moore Ja ens havia advertit que ens auto-enganàvem. Hi havia prou homes blancs emprenyats, sobretot als estats industrials del Rust Belt tradicionalment demòcrates, Michigan, Ohio, Pennsilvània i Wisconsin. És en aquest quatre estats, predominantment blancs, fortament perjudicats per la crisi econòmica i la deslocalització empresarial on Trump ha guanyat. I ho ha fet amb el mateix discurs econòmicament proteccionista i culturalment conservador del Brèxit. Trump els ha promès amb un llenguatge més propi d’un bar que d’un parlament protegir als homes blancs emprenyats dels tractats de lliure comerç que els han tancat les indústries, dels immigrants que els lleven la feina, de l’estat que els obliga a pagar massa impostos i també de les dones i gays que els amenacen la seva masculinitat. El gran perdedor d’aquestes eleccions és la globalització neoliberal, tan econòmica com cultural. Els hereus de Reagan i Thatcher estan bastint un nou consens polític a les antípodes dels seus mestres. El TTIP no l’ha mort l’esquerra europea amb les seves mobilització sinó l’extra dreta Americana. Està per veure, tanmateix, l’èxit de l’empresa. Amèrica està profundament dividia i Trump no té cap experiència de govern. Prest o tard estarà atrapat per la teranyina del congrés i el senat i el mateix desencant que l’ha fet president se li pot girar en contra. Mentrestant tirarà bombes. De tot plegat em qued amb una idea. Ha arribat l’hora que periodistes, comentaristes, acadèmics i intel·lectuals faixem un esforç per deixar els nostres perjudicis ideològics de banda i ens posem a analitzar la realitat dura i complexa que tenim el davant. Si volem guanyar el futur no podem confondre ni un minut més la realitat amb els nostres desitjo

Brèxit

Article publicat a Diario Menorca 8 Novembre de 2016

Una companya de feina (de mare anglesa i pare àrab) ens explicava una anècdota molt preocupant. L’anècdota té a veure amb la seva filla adolescent (de pare negre) que treballa els caps de setmana a Marks & Spencer. Aquest estiu una dona major a qui despatxava li va demanar quan tenia previst marxar del país ara que havien votat Brèxit. La seva filla, amb cara de pomes agres, li va respondre molt educadament que ella era d’aquí. No és la única anècdota que m’ha arribat. Un amic que treballa a l’oficina de treball m’explicava el cas d’una companya de feina del sud d’Europa que rebia regularment abusos de clients. “Que fa una estrangera com tu treballant aquí quan la meva filla no té feina?” (Disculpa Ken Loach, això també ho hauries d’haver explicat a la teva magnífica pel·lícula I, Daniel Blake que vas rodar just devora la meva facultat).

No es tracta de casos aïllats. Les denúncies per odi racial s’han multiplicat des de la victòria del Brèxit. Entre el 23 de Juny i l’1 d’agost els casos d’odi racial Londres van augmentar un 57%. L’objectiu principals dels atacs són els ciutadans de l’est d’Europa, i molt especialment els d’origen polonès. Els casos d’odi racial són especialment preocupants a la perifèria “blanca” i “obrera” de Londres, Essex, el feu del UKIP. També han augmentat els atacs de caràcter homòfob. Concretament, han pujat un 147% durant els mesos d’estiu. El Brèxit no és només una qüestió de política internacional. És sobretot un canvi d’hegemonia política interna. El centrisme optimista i vacu de Tony Blair i David Cameron ha deixat pas a un nou ordre polític molt més dur i antipàtic.

El debat turístic entre la sostenibilitat, la desregulació i el decreixement

Article Publicat a Diaro Menorca 19 octubre 2016

El debat turístic a les Illes Balears està més viu que mai. Tant al carrer com als diaris no es parla d’altra cosa. El debat s’ha revifat amb la massificació turística que hem viscut aquest estiu, però també arran de les aportacions interessantíssimes que des de la geografia crítica han fent un grup d’acadèmics de la UIB liderats per Macià Blàzquez, Ivan Murray i Onofre Rullan[i]. El debat, tanmateix, s’ha tensat. Les posicions de l’ecologisme i el sector turístic estan més allunyades que mai, sobretot a Mallorca. Feia temps que tenia pendent un article de fons que se’m resistia. Ni volia repetir-me, ni volia caure en el populisme fàcil que culpa als altres de tots els mals – en aquest cas turistes – ni tampoc em volia situar al mig de dos sector com si fos una mena de CDS que només busca quedar bé. En qualsevol cas benvolguda sigui la polèmica.

 

 En poc menys de 10 anys hem passat de parlar de creixement sostenible, a recuperar un discurs desregulador i desenvolupista que ara s’ha deixat de banda a favor del decreixement. El discurs de la sostenibilitat apareix amb força als anys 80 amb el primer govern autonòmic. Es tractava d’un discurs amable que lligava el futur turístic de les Illes a una millora ambiental del seu entorn. Es tractava de promoure, tal com s’explica a la llei turística de 1999, un “nou model de creixement turístic de tal manera que prevalgui la qualitat sobre la quantitat”. Amb la crisi econòmica el discurs de la qualitat ambiental desapareix a favor d’un altre que posa l’èmfasi en l’atracció de capital inversor. Segons la llei turística del 2012 que promou Carlos Delgado el principal problema del sector turístic és la manca competitivitat de la industria turística, la qual “s’ha vist agreujada pel fet que durant anys el compliment de la normativa que afectava el sector encaria enormement l’explotació de la indústria turística”. El focus es posa en les normatives públiques (de caràcter ambiental) que creaven “inseguretat jurídica” per al capital inversor. El discurs desenvolupista ha estat, per sort, breu. Avui ja no parlam d’inseguretat jurídica sinó de “massificació turística i excés de construcció”. I deim que “sense límits no hi ha futur”. No esteim, tanmateix, davant un retorn al vell discurs de la sostenibilitat, sinó d’un nou discurs de caire anti-capitalista, que identifica el turisme amb la globalització neoliberal.

Les Revolucions del cos

El Diari Menorca em va demanar un article per a la revista dels 75 anys. I jo li vaig fotre xaloc en canal. 

L’estiu de 1946 es presenta a les platges de Sant Tropez l’invent més explosiu de la dècada dels 40.  El Biquini transforma l’anatomia femenina de postguerra, tanmateix, no farà la seva aparició a Menorca fins dècades més tard quan l’illa aposta definitivament pel turisme. Qui va portar el primer biquini a Menorca? La revolució del cos no s’atura amb l’encongiment del banyador. Als anys 70 joves rebels barbuts es foten en pèl a la platja. El seu era un gest més polític que estètic que volia combatre les imposicions tèxtils. Qui va ser el primer menorquí a practicar nudisme a la platja? Amb el nudisme apareix també l’amor lliure, lliure de pecats, anells i fòbies. La democràcia ens porta l’Interviu, condons i píndoles anticonceptives. Es legalitza el divorci i és de-criminalitza l’homosexualitat. Qui va ser el primer menorquí a posar-se un condó? La revolució del cos culmina amb la legalització del matrimoni gai el 2005. Amb ella Menorca surt a poc a poc de l’armari. Qui va ser la primera parella gai a casar-se? I és que si una cosa ha canviat en aquests 75 anys és la manera com ens relacionam amb el nostre cos i amb el dels altres.

 

Pot el menorquinisme guanyar les properes eleccions?

Article publicat a diario Menorca el dia 15 d’agost de 2016

En el meu article de dia 30 de Juliol repassava la història del menorquinisme polític dels darrers 10 anys, una història poc coneguda que l’ha portat, amb noms i combinacions diferents, a liderar les principals institucions menorquines. L’històric resultat de fa un any és molt més que un simple canvi de cromos. Per primera vegada s’ha trencat el bipartidisme quasi perfecte que havia dominat la política menorquina des del començament de la transició. Està per veure, tanmateix, quina és la continuïtat d’aquest gran salt endavant. Esteim davant d’un breu parèntesi o davant el començament d’un nou cicle polític? Ha tocat sostre el menorquinisme? Serà capaç de bastir una nova hegemonia política?

Una primera possibilitat és que la victòria del menorquinisme sigui breu i que el PSOE recuperi el seu “espai natural” i torni a liderar les principals institucions menorquines, potser amb l’excepció de Ciutadella. Aquest escenari pressuposa que el 2015 hi va haver un vot de càstig i no un canvi d’hegemonia. Si el PSOE és capaç de recuperar antics votants que es van decantar per Més i Podemos aquest escenari és una possibilitat ben real. Tanmateix el PSOE està en hores baixes, la seva gestió al consell no és per tirar coets i compta amb lideratges poc convincents. L’electorat no tornarà a confiar amb el PSOE mentre aquest no faci una renovació profunda de cares, actituds i polítiques.